Inauguració “Temps de gaudir” de Domènech i Sánchez
El passat dijous vam inaugurar l’exposició del reconegut artista DOMÈNECH I SÁNCHEZ (Barcelona, 1952) amb la que es commemora els seus 50 anys de contribució incansable al món de l’art (l’any 1974 ja va rebre el premi Pintura Jove de la Sala Parés).
Amb una trajectòria professional rica en innovació i expressió artística, Domènech i Sánchez ha establert un ric llegat en l’àmbit artístic. A través de la seva capacitat de capturar la bellesa en diverses formes i conceptes, l’artista ha influït profundament en el panorama artístic contemporani.
Les seves obres són fruit d’una investigació dels materials que empra i, especialment, de la plasmació d’una sensibilitat cap a l’entorn dels sentiments i estats anímics que ell o la model projecta i que trasllada a la tela.
L’acte va comptar amb l’assistència de nombrosos amics, seguidors i clients que vam deixar palesa la seva llarga trajectòria dins el món de l’art.
El professor de literatura, escriptor i poeta CARLES CERVELLÓ va ser l’encarregat d’adreçar unes encertades paraules als assistents que aquí deixem:
“Bona tarda, en primer lloc, agrair a en Josep que m’hagi fet la confiança de poder dir unes paraules en la inauguració de la seva exposició, tot esperant que no s’hagi de penedir gaire. En segon, dir que jo no soc crític d’art i, per tant, les meves paraules seran l’expressió d’una visió personal de la seva obra que, això sí, em plau de compartir amb tots vostès. I com a tercer punt previ, confesso que tot el que diré parteix d’un “josepdomènechisme” absolut, ple d’admiració i que, per tant, poca objectivitat s’hi trobarà. Si m’ho permeten, no parlaré de la persona del pintor ni de la seva trajectòria, que poden consultar si no ho coneixen i per a la qual cosa jo no soc necessari.
He titulat la meva intervenció amb aquest lema: La pintura de Josep Domènech, el silenci i les ombres i tractaré, de forma breu, d’explicar per què. I ho faré posant-ho en relació a la literatura, perquè hi veig molts paral·lelismes que, a més, hem compartir amb el Josep en algunes ocasions.
Voldria citar en aquest moment unes paraules de l’escriptor egipci Edmond Jabès:
“Escriure és el contrari d’imaginar, és escoltar el silenci”.
Vivim en uns temps on el silenci no està de moda. En els camps de futbol, per exemple, els minuts de silenci no van més enllà dels trenta segons i,a sobre, hi posen música per tal que la gent no es posi massa nerviosa. Necessitem sons, sorolls, paraules, per tal que la nostra ment no pugui experimentar allò que podríem anomenar “la veu interior”, no confiem en nosaltres, ens fa por, i necessitem alguna cosa de fora que ens tregui de l’atzucac. En pintura també passa. Sovint podem experimentar, per exemple en un museu, com algú es col·loca davant un quadre i, sobretot si és abstracte, es va acostant a poc a poc fins a poder llegir-ne la plaqueta del costat. Llavors respira alleujat. Ah, és un Picasso, això vol dir que és bo, i se’n va del tot satisfet, orgullós del seu bon gust. Tanmateix, l’art, l’art de veritat, com el d’en Josep Domènech, no ens demana això. Ens demana, vet aquí la paradoxa, que davant de l’obra ens quedem en silenci, que no llegim res, que no escoltem cap audioguia. Restar quiets davant de l’obra i que ella ens parli, però des de dins. Si som capaços de fer aquest exercici, no quedarem indiferents ni ens haurem d’acostar per veure el nom de l’autor o el títol de l’obra. Això no vol dir que no ens formem en el gust i el criteri, és clar que no, aprendre coses sempre ens ajudarà a que aquesta veu interior resoni més clara. Però, tanmateix, l’obra ens revela per ella mateixa el misteri que amaga, tant és si es tracta d’una maternitat, el rostre d’una dona, un piano, un paisatge o la façana d’un edifici. A poc a poc veurem com els conceptes apresos es van difuminant i ens queda l’impacte nu, potent i definitiu de trobar-nos davant d’una obra d’art. Aquesta és la sensació que jo vaig experimentar la primera vegada que vaig entrar a l’estudi d’en Josep. Em va ensenyar un quadre i els ulls se’m van humitejar. Ni ell em va dir res ni jo vaig ser capaç d’articular paraula. Em trobava davant de la bellesa i, sense cap mena de dubte, el silenci és el millor acompanyant en moments com aquest. No cal dir res, la ment, el cor, tots els sentits ja parlen per nosaltres.
Però també l’artista necessita del silenci, cal escoltar-lo per tal de descobrir què s’amaga sobre una tela o un paper o una partitura en blanc. No m’agrada massa, parlant d’un artista, la paraula “creador”, m’estimo més la de “transmissor”. L’artista és un tornaveu, un emissari d’allò que és més valuós per a una societat, la recerca de la felicitat a través, en aquest cas, de mostrar la bellesa, d’ajudar-nos, a través de l’obra, a conèixer-nos una mica més i esdevenir millors persones. M’atreviria dir que en Josep no pinta, sinó que descobreix, va visible allò que ens està amagat a la majoria de mortals. Certament, en Josep Domènech sap escoltar el silenci i regalar-nos, d’aquesta manera, una música meravellosa.
Continuo ara amb una altra cita per parlar de les ombres. En aquest cas, d’un autor que en Josep coneix molt bé, l’escriptor japonès Junichiro Tanizaki. En el seu llibre “Elogi de l’ombra” escriu aquestes paraules, que cito en castellà de l’edició que tinc a casa:
“Lo bello no es una sustancia en sí sino tan sólo un dibujo en sombras, un juego de claroscuros producido por la yuxtaposición de diferentes sustancias. Así como una piedra fosforescente colocada en la oscuridad emite una irradiación y expuesta a plena luz pierde toda su fascinación de joya preciosa, de igual manera la belleza pierde su existencia si se le suprimen los efectos de la sombra”.
Amb les ombres ens passa semblantment com ens passa amb el silenci. No ens acabem de refiar. De vegades, volem ser éssers tan racionals que si no podem veure (o escoltar), si algun dels nostres sentits ens falla, perdem la confiança en nosaltres mateixos i, com en els estadis de futbol, ens comencem a posar nerviosos. Tothom es veu en cor de passejar per un bosc a les 12 del migdia. A les 12 de la nit, ai!, què diferent que és tot. El sorollet d’una branca ens sembla la petjada d’un ós ferotge disposat a engolir-nos. Però fixem-nos que Tanizaki no ens parla de la foscor, sinó de les ombres, sense elles la bellesa no pot aparèixer. Ara vaig a dir una cosa que espero que en Josep no s’enfadi, i que té a veure amb el que he dit abans de l’artista com un “transmissor”. M’imagino el Josep treballant al seu estudi i davant de la tela, pintant-la tota de negre i després, amb els seus drapets i la seva mirada especial, anar netejant la superfície per tal de descobrir l’imatge que s’hi amaga. Mirant els quadres d’en Josep, em fa l’efecte, certament, que els objectes apareixen, surten d’una foscor prèvia, aconsegueixen mostrar-se a partir del contrast. No estan posats sobre la tela sinó que quedaven amagats fins que la mà de l’artista ens els fa visibles. Aquest és, al meu modest entendre, el territori de les ombres, que no és el mateix que el de la foscor. Les ombres, com el silenci, i de nou faig servir la paradoxa, ens parlen,ens mostren, molt més que la llum encegadora o el soroll estrident.
No voldria acabar la meva intervenció sense fer una referència al títol de l’exposició: “temps de gaudir”. I ho vull fer centrant-me sobretot en la figura de l’artista. En la nostra, la del públic, l’experiència del gaudi, davant de qualsevol d’aquests quadres que se’ns presenta, penso que és prou evident i qualsevol de vostès, molt millor que jo, podríem parlar d’allò que senten davant d’un quadre d’en Josep Domènech. Crec, i espero no equivocar-me, que aquest també és un temps de gaudi per l’artista. Deixi’m ser un altre cop crític amb el món que ens envolta: acostumats com estem a que ens diguin que tot allò que no puguis fer abans dels vint anys ja és temps perdut, quan veiem jovencells que encara, com qui diu, no han sortit del niu, parlar de la meja trajectòria, de la meva obra, de la meva carrera, a un se li comença a posar el cap de tots colors. Cal reivindicar la maduresa, la saviesa del pas del temps. Tornant a la cultura japonesa, en les arts marcials hi ha un terme que és SENSEI, que podem traduir com a “mestre”. Però el sentit profund d’aquesta paraula no és “aquell que en sap més”, sinó “aquell que porta més temps”. El temps, com el silenci i les ombres, també és un bon indicador de la qualitat de l’obra que tenim davant. En Josep ha fet un camí llarg per arribar aquí. No gens fàcil perquè els entrebancs, les incomprension o, no cal oblidar-lo ni menystenir-ho, la necessitat de guanyar-se la vida fan que de vegades el camí que un vol recórrer s’ompli d’obstacles i barreres. Però el Josep, com a bon Sensei, no ha renunciat mai a caminar i ha tingut la paciència necessària, i el suport de la gent que se l’estima, per lluitar per allò que creia que havia de ser el seu camí. I, per a gaudi de tots nosaltres, ho ha aconseguit amb escreix.
Celebrem-ho doncs, gaudim-ne i per acabar, gràcies per la seva paciència en escoltar-me i gràcies, Josep, per la teva música i la teva llum”.
Pots veure tota la col·lecció aquí
