“Nous pintors a la Sala Rusiñol”

Aquest dijous inaugurem la primera exposició de l’any.

El passat mes de maig vam obrir una convocatòria pública per incorporar nous artistes a la nostra galeria. D’entre tots els participants vam seleccionar cinc candidats per formar part d’una exposició conjunta.

Fruit d’aquesta acció ara presentem “Nous pintors a la Sala Rusiñol”, on es mostren els treballs recents dels artistes:
 

CARLES GRAELL
ELENA MONTULL
FRANCESC NAVARRO
GERARD MARTÍN
JOSEP MILLÀS


Tots ells ens acompanyaran el dia de la inauguració.

L’artista i crítica d’art ANNA TAMAYO YMBERT serà l’encarregada de la presentació. Aquest és el text que ha dedicat a l’exposició i que ha titolat “Solituts entrecreuades”:

“Aïllaments que fan del fet de descontextualitzar, una mirada genuïna a una singularitat. Els ulls aboquen la vista a un instant en què tot depèn d’una calma momentània, i és en aquesta tensió entre el que l’autor tria representar i el que deixa al marge de l’escena, on neix el secret que ens atrapa. Copsa un temps en què caminem entre silencis el·líptics, al·lusions plaents, oblits intencionats i metàfores d’ànim engrescador, celebrant el batec de les coses belles.

Arbres, troncs i soques seques assenyalen eixuts penya-segats, on branques ermes en les quals reposa el fred, ens presenten càlids camps vermells i cels d’or. Aquesta solitud passeja amb la subtil edat de la innocència, prometent omplir de carícies amb els flocs de cabells l’esguard desconegut, bevent-se amb els ulls la tendresa que desprenen les carones joves fonent-se plàcidament amb unes barques surant suaus, mostrant els sediments i còdols sota els verds d’aigua. Solituds comparades en la seva fondària plaent, i paral·leles a unes naus a la deriva, sense àncora ni amarres, rondant la costa, coneixedores dels contes impronunciables, assenyalant la direcció en què seran narrats. Esdevé en miratge de companyonia la casa de la porta gran ,acollint en l’espessor del badall matiner, la lleu arribada del bot blanc navegant silenciosament a través de les aigües calmades.

Isolaments desitjats i necessaris per poder veure amb claredat el camí. Poesia cavalcant al damunt del silenci mut de les petites i atzaroses onades, on els vaixells plens de l’absència humana, insinuen la indolent migdiada orientada en l’imprevisible signe de les estrelles. Orfes de companyia inicien la singladura cap a un destí sense rumb conegut, sota un cel d’eterna primavera cobrint-ho tot, amb la promesa d’un bon port.

En el desert de la travessa solitària es creuen amb anònims caminants capficats en la urgència diària. Callats, es desplacen en grups o es dispersen, segons sigui el seu divagar, projectant ombres al terra que testimonien el seu moviment en l’espai. Omplen així de trajectòries dibuixades pel seu anar i venir, un buit que parla de les urbanes soledats compartides.

La suma de solituds culmina en les natures mortes, disposades en antics blaus de porcellana reflectida en miralls atemporals, on la presència de les delicades flors broda la complicitat necessària per esdevenir en resum a una espectacular Mediterrània, banyant un poble qualsevol, blanc de sol de migdia, en l’hora mandrosa en què tot és possible, en la que desitgem que en el somni d’aquest temps màgicament ingràvid, puguem fer fugir tots els fantasmes que ens turmenten amb l’amenaça d’un llarg hivern de desesperança. En el que la solitud és sinònim de la negror de les preguntes sense resposta, les que ens fan perdre entre les cantonades punxegudes, sense entendre res.

Aquestes petites mostres de singularitat ens regalen instants de llum esclaridora, en què els racons d’aigua i sol entren per les escletxes. Fan de les solituds, espais on floreix la intimitat adient per ordenar prioritats, endreçar conceptes o simplement deixen que il·lumini parts fosques, esdevenint esperança.”

 Algunes de les obres de la col·lecció:

Pots veure l’exposició al complet aquí

One thought on ““Nous pintors a la Sala Rusiñol””
Leave a Comment