Inauguració “Diàlegs amb la ciutat” de Juan Tenorio

Avui hem presentat l’exposició amb el darrer treball de l’artista Juan Tenorio amb la que, alhora, celebrem que fa vint anys de la seva primera exposició a la Sala Rusiñol.

Un més que nombrós públic no s’ha volgut perdre l’oportunitat d’assistir-hi. A més d’amics, clients i seguidors de la seva pintura, també ens han acompanyat l’escriptor i comunicador Lluís Pascual i Bel i el guitarrista Enrique Pérez Checa.

Lluís Pascual ha dedicat aquestes paraules a l’artista i la seva obra:

“El motiu d’aquesta presentació és, principalment, que ha de servir per donar gràcies.

GRÀCIES en primer lloc, al Juan Tenorio, el nostre amic comú, al qual em referiré en endavant com L’ARTISTA.

Tot i que aquesta és la cinquena vegada que exposa aquí, i n’ha fet moltes d’altres arreu, el conec prou bé per dir-los-hi que, ara mateix, el cor li batega molt fort, està nerviós com un flam. Mirin sinó, aquest posat recargolat, aquesta sensació de no saber què fer amb les mans, a l’estil Julio Iglesias.El fet de conèixer-lo més com a persona que com a artista, tot i que he seguit els seus avenços des de fa temps, fa que aquestes paraules tinguin més a veure amb el seu tarannà i la seva capacitat de treball tot i que, com és evident, ja es veuen reflectits en la seva obra.

Quan trec el nas al món de línies i formes de l’amic Tenorio, em sorprèn el fet de no sentir-me davant d’un quadre que he d’interpretar, una pintura que cal comprendre. Més aviat percebo, interiorment, les reaccions intenses que em provoquen. O sigui que no es deixin sorprendre per aquest posat displicent, com si no parléssim d’ell, fruit d’una introspecció que està en el moll de l’os del seu saber fer.Perquè quan esclata en els seus quadres, queda palès que amb la seva traça, el seu urc i una sòbria laboriositat, aconsegueix crear el que avui intitula DIÀLEGS AMB LA CIUTAT, sigui quina sigui, per descobrir-ne una bellesa que tan sols uns ulls sensibles, són capaços de veure i transmetre.

Tal vegada perquè no em refereixo només als ulls de la cara, sinó als de l’ànima. I ho fa amb els mateixos fons ocres, preparats i enriquits amb personalíssims collages marca de la casa, part indivisible del conjunt. Potser per fugir, ja d’entrada, del fet d’haver d’enfrontar-se amb la tela nua, verge, com l’escriptor amb la pàgina en blanc o el músic amb la partitura orfe de notes.

Ho fa partint de fons obscurs i ratlla a ratlla, amb punts de fuga impossibles, anar vestint de llum i color el que a vegades tan sols s’intueix. I que acaba en un espurneig de detalls subtils i captivadors.Compta amb la presència omnipresent d’aquells passos de vianants, aquells vehicles mínimament esbossats, base i fonament per sostenir el pes visual del gruix de la pintura. D’aquella mateixa paleta rica però curta, amb tons que es complementen sàviament combinats, construeix gratacels americans o perspectives de Barcelona, símbols de París, Londres, Màlaga i altres ciutats, en diàleg constant amb els seus contorns, els seus racons i la riquesa de mil i un detalls amagats.

Ell, quan visita o passeja per les ciutats, ho fa amb una altra mirada, respirant, olorant, posant-hi el cinc sentits per amarar-se de formes i textures, transmutant aquells amuntegaments d’acer i vidre, d’avingudes inacabables, de ponts gegantins, que després, són l’essència amb què ens presenta el seu treball.

Està en un moment en què la seva maduresa artística domina la recepta per imprimir al llenç, renovats resultats i emocions. En qualsevol construcció pictòrica que basteix, hi acaba trobant el punt adient de cocció, en cada pinzellada, el toc d’equilibri perfecte. És un artista amb una ànima i un temperament poderosos.

Combina la calma de l’experiència amb la constància de ferro forjat de l’aprenent, la visió de nous horitzons sobre la base d’uns orígens que avui per exemple, ha volgut remarcar amb les notes de guitarra de la banda sonora de fons.

Amb tot això, ha fet màgia. Ho ha tornat a fer. Potser ell no és conscient de què ha fet alquímia. Ha posat de nou les mans i el talent al barret d’acrílics i com un prestidigitador, n’ha tret el conill d’una nova remesa de quadres, reflex del seu món de sempre, però cap d’igual, renovats, innovadors. I que aquest vespre, ofereix públicament a la nostra consideració.

GRÀCIES ALS GALERISTES

Els galeristes, mimen l’exposició, es posen al servei de l’artista, oferint-li un espai ampli, suficient, sàviament il·luminat on la pintura respiri, i les tonalitats i les textures saltin de la paret cap a la retina de l’espectador i, directament, a la seva sensibilitat. Potser caldrà, si comprem algun quadre, endur-nos també els aplics que el ressaltaven i li donaven vida, i així, seguir gaudint d’aquella emoció que va fer que se’n enamoressin.

Gràcies a la Sala Rusiñol, per ser-hi, per existir, per fer avui de perfectes amfitrions, en la trobada necessària d’emissor i receptors, de partida i destí d’aquest ampli món de cultura que són les obres pintades i emmarcades. Per ser vivers d’artistes i oferir aixopluc a la cultura, més necessària que mai.

GRÀCIES ALS ESPECTADORS

La mirada d’allò que contemplem i el contemplador, es fonen i donen lloc al motiu que justifica la tasca del creador de l’obra d‘art. L’art no reprodueix la natura, sinó que la interpreta i precisament, en la recerca d’aquestes interpretacions és on resideix l’art, no en l’aplicació d’una servil i vana còpia. Simplement veure, no és tractar les coses sinó d’una forma totalment utilitària.

Intentin fer la prova del cotó, emmarcant amb els dits, com fan els que hi entenen, aïllant qualsevol racó, sobretot de les grans perspectives, i assaboreixin el petit format, l’abstracció de les coses senzilles que conformen la riquesa dels grans espais.

Opino que hi ha dues maneres d’encarar un quadre, bàsicament: veure’l i mira’l. Com hi ha també dues maneres de menjar-se un caramel: trinxar-lo en dos mossos entre els queixals i cap a dins o bé insalivar-lo lentament i deixar que la seva gama de dolçors ens acaroni la llengua, el paladar, el coll i si li donem prou temps, fins i tot el cor.Esperem que ho gaudeixin pregonament”.

Finalitzat el parlament, va ser el torn de presentar el guitarrista i amic personal de l’artista, Enrique Pérez Checa, qui ens va acompanyar tota la tarda unint dues arts: la música i la pintura.

Aquí deixem altres moments de la inauguració:

Pots veure tota la col·lecció aquí