Vernissatge d’en Mateo (28 setembre 2012)

Va ser al juny de 2001 quan Mateo presentà per primera vegada una exposició a la Sala Rusiñol. D’aleshores ençà ja han passat uns anys i ara amb les “Estructures íntimes” ens presenta la que és la seva quarta exposició a la nostra galeria. L’acollida ha estat tan càlida com la primera vegada i la seva obra ens ha tornat a meravellar alhora que queda ben palès el gran treball que ha anat realitzant al llarg de tots aquests anys.

En aquest sentit l’Ignasi Cabanas -director de la Sala Rusiñol-, després d’agrair l’assistència al nombrosíssim públic que ens acompanyava, manifestà que en aquesta obra es nota la joventut de l’artista, però també l’experiència, el saber fer. Segons les seves paraules “Mateo porta el millor que ha fet fins ara”, a la qual cosa l’artista hi afegí: “De moment”. Aquesta escueta però clara manifestació d’autoexigència i de ganes de progressar en el seu treball va donar pas al torn del comentari crític.

Josep M. Cadena inicià el seu comentari tot fent l’anàlisi d’una de les obres que conformen la mostra. Justament es tracta de l’obra “No li donis més voltes” on la presència d’una màquina d’escriure centrà la dissertació. En Cadena es va sentir molt identificat amb el quadre i assegurà que ell encara la fa servir (la màquina d’escriure) “jo escric encara a l’antiga manera”. Sobre la màquina hom aprecia un focus de llum que la il·lumina “és un llum elèctric però en realitat és una metàfora” i continuà Cadena “sóc jo, és ell, sou vosaltres i la màquina actua com a manera de transmissió del pensament”. Els interiors de Mateo miren enfora.

“Els seus quadres són un viatge per la vida”. Hi ha diaris, que són la transmissió del que està passant fora, hi ha referències al menjar, al beure, als viatges, hi ha partides d’escacs… Unes situacions on tot té la seva presència natural. Tampoc es va voler oblidar dels díptic i tríptics que sovint treballa l’artista. Per Josep M. Cadena aquests estan molt lligats al tema de la comunicació ja que de vegades no es pot dir tot en un sol quadre i aquestes composicions ajuden a completar el missatge final.

Molt interessant va ser el paral·lelisme que Mateo va realitzar entre l’art primitiu i la seva obra. Es va confessar gran admirador d’aquest art que realitzaven els homes prehistòrics i explicà que aquells pintaven, bàsicament, amb una finalitat màgica ja que volien que passés allò que pintaven i assegurà que aquesta és, exactament, la mateixa finalitat del seu treball. També apuntà que a la prehistòria pintaven dins de coves i afirmà que tot i que ell no pinta dins d’una cova sí que treballa en un espai físic amb molt poca llum, la qual cosa li permet que un cop fora de l’estudi el quadre agafi molta força lumínica.