Vernissatge Tenorio (8 abril 2016)

La Sala Rusiñol, plena de gom a gom, torna a rebre el pintor Juan Tenorio. Tot i que ens visita sovint i assisteix als vernissatges d’alguns del seus col·legues, ja feia quatre anys que no hi venia a inaugurar ell personalment…

En Josep Mª Cadena: «Tenorio és un pintor que atrau per la realització artística i també per la realització sobre ciutats que coneixem. Descriu ciutats: aquí podem veure-hi majorment Barcelona i New York, però sense oblidar París, Londres, Venècia, Cadaqués… Per exemple, descriu Barcelona, no la que nosaltres veiem exactament, però sí la que imaginem: amb cases significatives que ens recorden el passat i, alhora, amb cotxes que ens recorden el present. En tot plegat, hi ha un llaç d’unió entre la història —allò que ens han explicat— i el que vivim ara».

En mig d’un extraordinari ambient, l’artista manifestà el seu agraïment vers els seus amics i la Sala Rusiñol per tan gran acollida. Alhora, posats a “pintar-hi” sentiments, va voler dedicar l’exposició a la seva esposa, tot dient: «Si aquesta exposició fos un llibre, a l’última pàgina hi posaria: “A Tony”».

Què dir de l’ús del collage? Segons l’autor, no és per a crear estructures, sinó per a donar missatges. En Cadena hi insisteix: «En l’obra d’en Tenorio els collages són importants no com fórmules complementàries en relació a unes estructures, sinó per ells mateixos, pel que suggereixen». Què dir dels colors? Li pregunten: —«Davant d’escenaris tan diversos —Barcelona, Nova York, etc.— i fent servir la mateixa tonalitat, com t’ho fas per a captar la llum de cada lloc amb tan pocs elements?». Ens explica que els colors que usa són groc-ocre, blau-ultramar i vermell. S’apropa molt als colors bàsics. A partir d’aquí va barrejant i fa una paleta més o menys harmonitzada i, aleshores, li resulta fàcil introduir llums, pujar colors… «La vida no la veig de color rosa, però la veig en colors, sense que hi manquin els grisos», va reblar.