Vernissatge d’en Josep Domènech i Sánchez (26 novembre 2010)
Josep Mª Cadena: «En Domènech i Sánchez ve del món artesanal, on l’art és una manifestació d’utilitat: sí, els artesans són persones que situats en front —per exemple— d’una taula són capaços de donar-li brillantor i sentit de realització. Fan que tot agradi a la gent que viu en aquella casa. En Josep ha treballat sempre acuradament amb el drap, no amb el pinzell. El drap és del tot inusual: la gent no neix per a pensar en draps… Ell prengué allò que sabia del seu propi ofici, que és com una manifestació de la “creació”». Això és: des del caos i la foscor inicials, l’esperit que “frega” i toca les coses amb voluntat constant, fa néixer la llum tan aviat com les coses prenen la seva pròpia essència. «Això és el que fa en Domènech i Sánchez».
A la Sala Rusiñol hem viscut un capvespre d’entranyables coincidències: en Josep Domènech i Sánchez, conscient que la Sala Rusiñol celebra el seu vint-i-cinquè aniversari, ens ha fet saber que ha vingut amb molta il·lusió ja que ell també compleix 25 anys, en el seu cas com a pintor, i que en el començament de la seva cursa professional rebé un premi de mans del nostre enyorat amic Francesc Galí, que fou membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art.
Entre les inquietuds exposades pel públic en sobresortiren dues: la percepció d’un aire d’enigma i de misteri en les figures que apareixen envoltades d’una mena de nebulosa, i, d’altra banda, la tècnica dels draps. La resposta de l’artista: «Per la meva manera de treballar, jo poso pintura per tal de començar amb una cosa molt fosca. Després, en funció de la idea a la que vull arribar, vaig traient pintura i descobrint la llum. De fet, els blancs són els blancs de les teles… I així…, fins que deixo que l’espectador completi el que és “incomplet”. Una vegada em van dir: —Volem que exposis amb nosaltres, però els quadres els has de portar acabats! Vaig respondre: —Ja ho són d’acabats!».
«El recurs dels draps va començar una mica amb això de les crisis. Imitant Van Gogh, vaig començar posant a la tela un tub de pintura. Però, aleshores, va néixer la meva primera filla: devia estalviar. Com què jo era fuster, vaig preguntar-me què passaria si actuava com quan envernissava i tenyia els mobles, és a dir, si posava menys pintura i l’arrossegava amb un drap. I allò que va començar per a fer un estalvi, esdevingué el contrari: haig de posar molta pintura, amb una pigmentació molt bona, amb una preparació de la tela amb una sèrie de pastes que costen… Amb tot, els resultats han estat molt bons».
És el moment del sorteig de la nota d’art d’en Domènech i Sánchez entre els presents en el vernissatge. Però el motiu de la foto no és el sorteig, sinó el de presentar-vos la darrera incorporació a l’equip de la Sala Rusiñol: aquí veieu la jove Maite en el moment en què és a punt d’anunciar l’afortunat guanyador.
