Vernissatge d’en Josep Cruañas (16 desembre 2011)

Nadal de 2011. Com sempre en aquestes dates, ens il·lusiona tenir algun convidat d’especial renom. En aquesta ocasió, ens acompanya en Josep Cruañas, justament amb “El color de la il·lusió”. Diuen d’ell que és un “impressionista contingut”. Ell no ho nega, però —fugint de qualsevol etiquetatge excessiu— prefereix deixar clar que és continuador de la tradició figurativa.

L’Ignasi Cabanas transmet la benvinguda a l’exposició extraordinària de Nadal: «El Nadal és per a nosaltres un temps especial i us volem oferir quelcom també especial. En Josep és la segona vegada que ens acompanya en aquestes circumstàncies. Això sol ja és prou simptomàtic! L’obra d’en Cruañas ocupa tota la Sala: a baix tenim les aquarel·les; a la planta superior hi trobareu els olis. Us mostrem tot el seu ampli ventall com a pintor!».

En Josep Mª Cadena, com sempre, trepitja “terreny conegut”: «No entrarem en detalls, perquè no acabaríem! En Josep Cruañas ha dedicat molts anys a la pintura a l’oli i a l’aquarel·la. L’aquarel·la era una mica com la seva filla estimada, però una mica secreta… Oli i aquarel·la són dues tècniques complementàries, però diferents. L’oli demana reflexió al principi, una mica de composició prèvia… En canvi, l’aquarel·la és l’instant, la sensació del moment, però que cal que aquesta sensació sigui perfectament vàlida per a després. L’aquarel·la també s’ha de meditar…».

Després dels agraïments, el pintor va fer èmfasi en un tema esmentat prèviament per Cadena: «La primera visió de les ciutats! Quan vas a una ciutat, primer veus la “pell”, l’anècdota, ets més turista. Però quan hi tornes veus que sota aquesta “pell” hi ha un món. Aquest món és el que el pintor, a base d’insistir i de tornar-hi, va descobrint. No és estrany que pintem tantes vegades el mateix tema: té molt a dir i cada vegada em diu coses diferents! No canvio de temes perquè m’estimo aprofundir els que hi estic treballant».

Preguntes: —«Per què Amsterdam?». —«Frederic Lloveras i Sarsanedas m’hi varen portar. Té canals, hi ha vaixells vells, elements molt pictòrics… Té un regust de ciutat civilitzada. I sempre a l’hivern, quan els arbres no tenen fulles i no et tapen el paisatge». —«El paisatge urbà, és una simple visió objectiva mancada d’esperit?». —«No! El paisatge és el pretext, en el qual no hi ha paisatge, sinó el pintor. Es l’excusa per a transmetre en una tela allò que portes a l’interior».