Vernissatge d’Aguilar Moré (11 desembre 2009)
Hem tingut el goig de rebre novament en Ramon Aguilar Moré a la Sala Rusiñol. Era el vernissatge de la nostra “Exposició de Nadal”, sempre amb el tarannà propi d’aquestes dates. Són ja “60 anys de pintura”, és a dir, molts anys d’infatigable treball que li han valgut a aquest pintor una firma, un nom i un estil consagrat en la figuració (el «poètic dir», segons en Francesc Galí). VIDEO del vernissatge [2′:50”]
L’Aguilar Moré ha exposat mitja dotzena de vegades a la Sala Rusiñol. Però no ens hi hem acostumat: molts l’esperàvem. L’Ignasi Cabanas li dóna la benvinguda i, a més de emfatitzar la seva veterania professional, ens feu saber que l’artista acabava de fer els seus 85 anys. Per aquest filó el director de la Sala Rusiñol reeixí arrancar-li a en Ramon un diàleg molt interessant sobre els seus començaments i els llunyans orígens de la seva obra…
En Josep Mª Cadena coneix el pintor des de fa molt de temps. Això imprimí al vernissatge una atmosfera suggestiva i amigable: són dos “vells amics”. Aguilar Moré començà la carrera tot pintant ballarines que actuaven al Liceu de Barcelona. En l’ambient gris de la Barcelona del ’45 -acabada la II Guerra Mundial- aquells ballets russos donaven alegria, igual que el jazz, la gran afecció d’aquest artista. «Jo el vaig descobrir en una il·lustració del “Correo Catalan”»…
«L’Aguilar Moré és un pintor molt realista que també sap posar sentiment a les coses. La seva muller traspassà ara fa 17 anys. En aquells moments va fer exposicions d’interiors: jo vaig tenir la sensació que descrivia la solitud que pots trobar en les coses que t’envolten quan et manca el “recolzament”. Però ell ha continuat: pintant, sortint a l’estranger, etc. (…). Els paisatges no són solament del camp, són també de la ciutat, on hi trobem cases que es reuneixen les unes amb les altres i donen caliu: és la societat que ens dóna aquest recolzament».
«Tinc aspecte de mariner, però no ho sóc». Aquesta fou la presentació que l’artista començà fent de sí mateix! L’Ignasi Cabanas, però, insistí per tal que ens contés més dels seus orígens: «Vaig començar de petit: em passava el dia pintant (…). Malgrat que al començament de tot vaig ser escriptor: escrivia novel·les amb dibuixos. Però cada cop hi havia més dibuixos i menys novel·la. A la fi, resultà que feia tebeos. Als 6 o 7 anys vaig començar a guanyar el Premi Sant Jordi en la meva escola, el Blanquerna. D’allí en sortiren altres pintors i, sobretot, escriptors».
«A la meva família hi ha hagut generacions de metges. El meu pare fou metge i pintor. als 16 anys ja va fer una exposició a la Sala Parés amb quadres molt grans. Però en aquella època ser pintor era com ser el fill tonto. De fet, el meu pare tornà a la medicina. Jo vaig heretar la part que ell tenia d’artista; el meu germà la part de metge. La nissaga de pintors s’ha acabat, si més no, de moment. Tot i que tinc un net que fa grafitis, amb 20 anys, i una neta que copia quadres meus (…)».
«Torno a l’època dels tebeos. En fi, el meu batxillerat resultà més costós que la carrera de medicina del meu germà. En els darrers anys feia “campana” i me n’anava a dibuixar músics de jazz en el Novetats. Després vingué allò del ballet; vaig conèixer l’empresari que dirigia el Liceu i em deixava pujar a l’estrada: quedava ben situat. Vaig fer tants dibuixos que vaig arribar a odiar les ballarines. Cada dia feia 20 o 25 fulls de ballarines. Això durà uns 10 anys. D’aquí en sortí la meva primera exposició a la Sala Rovira: un èxit! Els dibuixos es venien a 2.000 pessetes de l’any ’49. Després vingueren les aventures i els viatges amb el pintor Vilasís (…)».
«Gràcies a la meva muller vaig fer coses que jo mai hauria fet. Per exemple, vàrem anar a USA. Ho férem en vaixell. Pintava per a pagar-me el viatge. Assolí amortitzar aquell viatge. A l’Anna la vaig conèixer perquè me la va presentar un pretendent seu, que era un tipus força lleig. Li vaig dir: -Presenta-me-la perquè m’agradaria pintar-la. Aquell era un quadre que mai s’acabava. Això succeí en la meva segona exposició a la Sala Rovira. Ens vàrem casar aviat (…). Guanyava més diners que el meu pare amb la medicina. Em pagaven fins a 400 o 600 pessetes pels estampats que dibuixava. Les senyores de Barcelona es vestien amb aquells estampats. Però això també ho vaig deixar: hauria arribat a milionari, però ara no seria pintor (…)».
Un moment esperat en les nostres inauguracions: el sorteig entre els assistents del vernissatge d’una nota d’art de l’artista que exposa. Però, coses de la vida! i coses de la Sala Rusiñol!: l’afortunat fou un altre pintor, en Jordi Alayo, vingut des de Castelló per a la inauguració. En la foto el veiem recollint el premi.MÉS FOTOS DEL VERNISSATGE
