Vernissatge Abel Florido (17 juny 2016)
Tanquem la nostra 30ª temporada amb l’Abel Florido. Ell ja havia exposat a la Sala Rusiñol en una col·lectiva ara fa un any i mig. La d’avui és la seva primera exposició individual amb nosaltres. “La ciutat en blanc i negre” descriu molt bé el tema d’aquesta mostra: la ciutat en qüestió és Barcelona —tot i que l’Abel n’ha treballat d’altres— però amb una visió molt peculiar…
El blanc i el negre caracteritzen les escenes. Es tracta d’imatges emblemàtiques de la ciutat, plasmades en la seva pura quotidianitat: en blanc i negre! Ara bé, les escenes estan espurnejades amb “esquitxos” de colors molt vius (vermell, groc i blau). Els semàfors, els taxis, els autobusos urbans… són l’ocasió per a la integració d’aquestes notes de color dins del quadre general de la quotidianitat en blanc i negre.
En Josep Mª Cadena ressalta la sensació de dinamisme que transmeten els quadres de l’artista: amb el blanc i el negre sembla com si l’Abel estigués fent fotos de llocs singulars de Barcelona: les galeries Vinçon, la Casa de les Punxes… Però no ho són, no són escenes estàtiques, sinó que hi veiem moviment, dinamisme: el taxi que es mou, la gent que va amunt i avall… Són quadres que representen vida: en concret, la vida quotidiana de la ciutat.
«Pertanyent a una nova promoció de pintors barcelonins, Abel Florido (Barcelona, 1963), mitjançant un traç espontani però segur i un ús dinàmic dels enquadraments, aporta una visió fresca i directa sobre les principals artèries de la capital catalana i els seus vianants. La Rambla i l’emblemàtic Cafè de l’Òpera, la Diagonal i la Casa de les Punxes, el passeig de Gràcia i la Pedrera, i altres elements urbans com ara els taxis negres i grocs, les entrades de metro i els ciclistes, apareixen representats amb tant encert que ens permeten sentir-nos immersos enmig del tràfec ciutadà» (de la ressenya d’en Josep Mª Cadena).
En l’entrevista-perfil “4 anotacions de… l’Abel Florido”, el pintor ens relata com va sorgir el seu peculiar estil: «El meu tipus de pintura és una mena neo pop-art. És una re-invenció. En realitat, jo volia fer una cosa molt diferent… Però vaig experimentar un canvi sobtat: era a l’estiu i estava fent la migdiada. Quan vaig despertar vaig decidir fer persones en blanc i negre. Vaig anar a l’estudi i ho vaig fer! Allí vaig entendre també que calia afegir un color: el vermell bàsicament, encara que també —però no tant— el groc i el blau».
Algunes preguntes. —Vius a la natura, a Berga, però pintes la ciutat. Com és això? —Quan vivia a Barcelona jo ja pintava. Tot i que ara visc fora, recordo la ciutat, m’interessa l’ambient quotidià dins la ciutat i, de fet, baixo sovint a Barcelona. —Per què aquestes “taques” de color enmig del blanc i del negre? —De tant en tant introdueixo el color: és per a posar punts d’interès. Sobretot hi poso el vermell perquè li dóna força al quadre. El color ajuda a plasmar l’activitat! —La ciutat apareix viva, com ho aconsegueixes? —Em surt així. A vegades m’hi ajuden les ombres: si tu les treus, aleshores el quadre ja no té moviment!
