Vernissatge d’en Borrell (24 setembre 2010)

En una tardor que s’estrena mandrosament, l’exposició d’en Borrell ha trobat una càlida acollida a la Sala Rusiñol. La pintura de Jaume Borrell amara amb un particular encís les cases velles de pobles que, en aparentment, només tingueren vida antany. L’esperit obert i alegre d’aquest pintor ha enginyat portes obertes, persianes llevades, balconades amb roba estesa, testos amb flors… per tal de contagiar “La bellesa del que és vell”.

És l’hora dels “4 apuntes de… Borrell”, que ens descobriran ràpidament el seu perfil més proper. Des d’aquest “racó” més reservat (previ a la inauguració), el pintor ens ha dit que «l’art -particularment, la pintura- és la forma més autèntica d’expressió. Fins i tot és possible enganyar-se escrivint, però pintant és molt difícil». [Imatge cedida per Foto Vídeo Quim]

Segons en Josep Mª Cadena els quadres d’en Borrell tenen una significació més enllà de les façanes pintades: «Ell sap descriure una sèrie de llocs que no són solament cases, sinó també persones». Portalades mig obertes, roba -de distints colors- als balcons, parets desgastades Pel temps, flors…, «tot això és molt nostre i hi sentim una complicitat: “Jo, espiritualment, idealment, ja hi sóc vivint aquí, perquè aquesta casa em representa”».

Les paraules d’en Borrell encara posaren en escena més enigmes de la seva obra, que aparentment no són, però que sí són. Un d’ells fou el dels números de les cases: «En el 99% dels casos els poso perquè els tenen; si no, els poso també, perquè atorguen identitat». Les portes? Obertes o tancades? «És relatiu. En molts casos són obertes. En els pobles encara hi ha portes obertes!».