Vernissatge d’en Jubany (14 gener 2011)

A la Sala Rusiñol hem estrenat any! I no un qualsevol, sinó el del nostre 25^è aniversari. Volem celebrar-ho amb tots: amb els qui —amb renom— són artistes consagrats de la pintura figurativa, però també amb els qui —per envejada jovenesa— són realitats emergents amb gran futur. Aquest és el cas d’en Jordi Jubany.

Ens ha captivat amb les imatges “monumentals” de la seva pintura. Ben merescut té aquesta exposició el títol de “La creativitat expressada en les ciutats”. Certament que figuratiu i monumental, alhora, en Jubany és creatiu: les “seves” ciutats van més enllà del que ell hi ha vist…

L’Ignasi Cabanas, com a director, donà la benvinguda al 2011, tot remarcant el fet d’esdevenir un any important per a la Sala Rusiñol. Alhora donà la benvinguda també al pintor. En Jordi Jubany exposava per primera vegada a la nostra Sala. «Hi ha futur per tal que no sigui només la primera… Esperem que, d’ara endavant, siguin algunes més… Tens fusta de pintor!».

Josep Mª Cadena: «Comença no una nova temporada, però sí una any nou, de noves exposicions. Aquest cas, en Jubany, és una novetat per a la Sala Rusiñol, però no és una novetat per a l’artista. Ell ha demostrat a Girona i al seu Mataró que és un home que creu en la perseverança i en l’estudi. De petit començà a dibuixar, a tocar color, establir les formes, conèixer les distàncies… Aconseguí quelcom difícil: el quadre és qui et crida; no ets tu qui poses coses, sinó que poses allò que el quadre necessita».

Jordi Jubany felicità l’Ignasi pels 25 anys de la Sala Rusiñol. Bo i adreçant-se amigablement a en Cadena, afegí: «Hi ha hagut un pintor conegut, en Mark Rothko, que no pintava quadres, sinó coses. Jo no pinto només Venècia, posem per cas, sinó que vull anar més enllà, per tal que la gent hi vegi les seves coses i que cada vegada que es vegi, hom hi vegi fresc».

Les intervencions dels assistents varen ser l’ocasió per tal que el pintor ens desvetllés alguns més dels seus “secrets”. «Em puc recolzar en una foto, però m’agrada ser en el lloc i, ans que pintar el que estic veient, sobretot percebre el que visc en aquell moment». Un altre detall: preguntat si usa regles i escaires per al seu estil força arquitectònic, respongué que ell no necessita croquis, sinó que comença amb un pensament, amb un record, pren el pinzell i —d’una banda a l’altra de la tela— ja no el deixa fins a omplir-la.