Vernissatge d’en Juan Luis Jardí (9 d’abril 2010)
“Pròxima parada, Willougbi”. Així és el títol, així és l’exposició d’en Joan Luis Jardí, acabada d’inaugurar a la Sala Rusiñol. Misteri i inquietud, fins i tot “provocació”, són sensacions que ens transmet aquest pintor: no deixa indiferent a ningú. La prova d’això fou el llarg carrusel de preguntes llançades públicament des del públic. Què és Willougbi? On és Willougbi? Heus ací part del “joc” al que Jardí ens introdueix en la seva obra.
La benvinguda. Era la primera vegada que en Juan Luis Jardí, tot i la seva llarga trajectòria -ja que començà a exposar als 16 anys- venia a la Sala Rusiñol. L’Ignasi Cabanas emfatitzà que amb Jardí s’obria com «un nou capítol a la nostra sala: un estil de pintura que, sense deixar de ser figuració, s’endinsa en el món del misteri i del que és màgic».
En Josep Mª Cadena, home d’esperit crític i inconformista amb el “políticament establert”, inicià el seu parlament bo i fent una lloança de la versatilitat de la Sala Rusiñol. «És quelcom que jo he practicat durant molts anys!». La pintura d’en Jardí es mou en aquesta línia. «El vaig conèixer fa anys. És un home conseqüent amb les seves orientacions. Em sorprèn el seu realisme: té la força d’explicar les coses tal com són, no solament com aparenten; com són y com es manifesten davant dels altres».
Rere dels ponents llueix “El cafè d’Astúries”. Amb vista a il·lustrar el quefer d’en Jardí, el Sr. Cadena realitzà la seva exegesi personal d’aquest quadre. Començà per esmentar els cambrers: «Estan desvagats!». En realitat no en veiem ni un de sol: hom intueix la presència d’un d’ells rere al porta de servei. Però en el seu no aparèixer ens transmeten aquesta percepció d’ociositat: aquesta és la composició de lloc que ens fem. Això és així «perquè no hi ha gent: és un cafè de tertúlies, però ara no hi ha tertúlies». Entre altres elements, destaca un home que sembla estar mirant (amb la cara discretament “duplicada”): és tocat per la llum del sol que penetra des de l’exterior: «representa les coses que són a l’exterior i que el condicionen»…
Pot ser que l’element màgic de l’obra d’en Jardí que major intriga causa en l’espectador són les cares (i/o figures) dels personatges, freqüentment replicades una, o dues, o fins a tres vegades. Segons Cadena, es tracta de «persones que a voltes són tres, però que en realitat és una i la mateixa. I és que nosaltres mateixos, enduts per la curiositat, sovint ens fem tres -com una mena de “trinitat”- tot volent-nos trobar d’una manera distinta davant les diferents situacions amb les que topem en aquesta vida». 
La Sala Rusiñol, però, mai defrauda: àdhuc la màgia d’en Juan Luis Jardí es veié superada per la realitat. D’això s’encarregaren la Maria, la Denise i l’Eileen. Els seus joves i formosos rostres posaren “trilogia” a “El gronxador de la casa vella”.
Lo más mágico de cada inauguración de la Sala Rusiñol son los sorteos: esa magia de nuevo estuvo encarnada por esa joven trilogía. Aquí vemos a María, Denís e Eilín en los preparativos para el sorteo de la nota de arte de Juan Luis Jardí entre los asistentes a la inauguración. 
Juan Luis Jardí tingué unes paraules d’agraïment per a tots, especialment per a la Sala Rusiñol i per en Josep Mª Cadena. Després de la brevetat del seu discurs, succeí quelcom inusitat: un allau de preguntes des del públic. Tan sorprenent fenomen (a voltes costa arrancar ni que siguin 3 qüestions) potser fou induït per quelcom més sorprenent encara: la Maria, amb el seus 8 anys, obrí el foc i ens deixà amb el cor encongit; -«No és una pregunta, però voldria dir que m’agraden molt els quadres». -«Moltes gràcies», respongué l’artista.
Començà el “bombardeig”: -«Voldria preguntar per les imatges que es tripliquen». -«Hi ha preguntes que no tenen resposta. Aquesta és una. Bé, amb tot, hi ha diverses versions. Una és que es tracta d’un recurs per a plasmar el moviment. Però la principal raó és una altra: intento captar l’esperit amb el misteri i la màgia». -«Però, per què tres?. Hi ha alguna raó?». S’avançà en Cadena: -«El tres és un número màgic, perquè l’home fou creat a imatge de Déu u i tri…». Però en Jardí fou més planer: «A vegades pintem coses sense saber el perquè». -«I el títol?». -«Bona pregunta! No té resposta. Willougbi no existeix: és un poble ple de color, on sempre llueix el sol, on la gent és feliç, passeja, està alegre. Alguns l’hem pensat, l’hem somiat. Aquesta exposició és un homenatge a aquest poble que no existeix, a aquest lloc al que ens agradaria anar-hi…». -«Com s’aprèn a pintar d’aquesta manera tan bonica?». -«Amb professors bons i amb ganes d’aprendre. Amb moltes hores, amb constància». I… així fins a tretze preguntes. MÉS FOTOS DEL VERNISSATGE
