Vernissatge de la Montserrat Masdeu (4 novembre 2011)

Capvespre del 4 de novembre: molta pluja al carrer i moltes flors —obra de la Montserrrat Masdeu— a la Sala Rusiñol: jardins, grans hivernacles, façanes amb testos, en grans i petits formats i tota mena de colors… Pluges que no necessiten aquestes flors —tot i que, gairebé, desprenen olor— ni els amics que esperàvem al vernissatge. Van poder més les flors, va poder més la maestria d’aquesta artista: els amics allí ens hi vàrem aplegar.

La Montserrat fou presentada com qui és per a la Sala Rusiñol: una més dins la família. L’Ignasi Cabanas va descriure l’itinerari de la pintora a la nostra Sala: «Avui tenim el resultat, com un tercer pas!, del treball desenvolupat per la Masdeu. El 2002 vingué amb la col·lecció “De jardins i ciutats”; el 2005 va ser el “Viatge a les illes”. Després, ella ha corregut moltes aventures que han ajornat durant sis anys l’exposició actual: “Recreant jardins i viatges”, amb la qual —d’alguna manera— culmina aquesta trilogia.

En Josep Mª Cadena ens ha descobert quelcom més del rerefons de la trajectòria d’aquesta pintora: «Les “aventures” de la Montserrat —que esmentava l’Ignasi—, deixeu-me dir-ho clar, han estat més aviat “ventures”. Ella és mare… i avia de les filles de les seves filles, i s’ha dedicat a la seva família… Això és bo. I, encara que durant un període no ha pintat, la Montserrat ha seguit pensant. Ella ha viatjat, com ho fa molta gent; també viatgen les maletes… La Montserrat, però, s’interessa per les coses, coneix les ciutats, dibuixa, pren notes i, quan torna a l’estudi, ho treballa».

Les flors són flors, però quan les flors són representades per un artista, aleshores, són quelcom més que flors. Josep Mª Cadena: «L’obra de Montserrat Masdeu és, essencialment, floral… Crec que disposo de certa capacitat per a declarar que les flors d’aquesta pintora no són pas composicions que es queden en els aspectes formals de la bellesa de les formes, sinó que intuïtivament ens demostren que tots —en els nostres interiors anímics— podem ésser com vivers en els quals germinin i creixin les voluntats més positives de perfecció envers nosaltres mateixos i cap els altres».

L’any 2005, l’exposició de la Montserrat Masdeu fou presentada per l’enyorat Francesc Galí: era la última intervenció a la Sala Rusiñol d’aquell genial crític d’art. És per això que la Montserrat, després d’unes paraules d’agraïment, afegí: «Vull tenir un record per en Francesc Galí, perquè gràcies a ell jo avui sóc aquí. En un moment donat de la meva vida, no sabia si continuar pintant —i d’això en fa moltíssims anys— i ell em va dir: —“Com que no? Tu no deixis de pintar mai”, i em va animar, i per això he arribat fins on he arribat».